El 1978 ho expressava llargament en el pròleg a Estimada Marta, fins al punt de donar informació cumplida sobre el procés inicial, l’evolució, el moment precís de l’esclerosi múltiple que pateix; sortia al pas així d’enraonies diverses, de morbositats reiterades, per afirmar, sense pal.liatius ni complaences, que la lectura de la seva obra no havia de cenyir-se al seu estat físic; i deia: "quan els llegeixin els poemes, tenen el dret, —l’obligació, al meu entendre— d’exigir-me el mateix que m’han exigit fins ara." Aquestes manifestacions coincideixen en els anys que "Llibres del Mall" editen la seva obra poètica. L’arrel i l’escorça (1975), El llarg viatge (1976); Amb vidres a la sang (1977) que després es completen amb dos volum més: Les clares paraules (1980) i Per preservar la veu (1985), publicacions que fan del poeta de Roda, un poeta conegut i estimat per les noves generacions, arreu llegit i musicat com cap altre en la nostra llengua.

Si retrec ara aquest aspecte és per dos motius. D’una banda per remarcar que la poesia martiniana és un projecte que abasta tota la seva vida, un cop presa la decisió de traslladar-la al poema. Amb mots del poeta Joan Margarit: "El projecte poètic de Miquel Martí i Pol és el més important que hi ha hagut mai en català." En el sentit que la majoria de poetes escriuen atents al seu interior i exterior per trobar una idea, una sensació apropiada a un poema. Martí i Pol, en canvi, "vol deixar en poesia —són els mots de Margarit— el que és cada dia en relació al present, però també en relació amb el passat que es va acumulant, i al demà que es va fent petit." I rebla: "l’obra de Miquel Martí i Pol és la vida de Miquel Martí i Pol", pensar-la d’una altra manera de com ha estat, prosseguim nosaltres, ens situa en el terreny de la pura elucubració. En aquest sentit em sembla important observar que alguns dels seus temes: la mort, la solitud, el pas de la tarda amb les seves infinites apreciacions ja es troben en els primers llibres, en els poemaris dels anys cinquanta, a Paraules al vent (1954), El fugitiu (1952-57) o a la primera versió de La fàbrica (1959), per cert, publicats força anys després de la seva escriptura.

D’altra banda hi ha, però, la malaltia i l’enfrontament amb el problema, la lluita, la desesperació, la mort..., ben presents en els primers llibres dels anys setanta: Vint-i-set poemes en tres temps (1970-71), La pell del violí (1972-73), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1974), Llibre dels sis sentits (1974-75), Quadern de vacances (1975) i un renéixer a partir d’Estimada Marta. Martí i Pol actua diversament a d’altres poetes que l’havien precedit, estic pensant concretament en Salvat-Papasseit, amb qui comparteix aspectes socials i expressius, però que no fa de la malaltia l’objecte d’auto-anàlisi per a l’expressió poètica. Interiorització, recerca de l’equilibri íntim, recuperació de la força moral davant la invasió física de la malaltia... Martí i Pol escriu i deixa constància de cada estat; de cada sensació física viscuda, en fa la seva nova biografia en un lent despertar dels sentits: la vista, l’oïda, el tacte i, en menor mesura, l’olfacte, el gust. En el poema "Amb els dits ben oberts" de La pell del violí ens diu:

"Com que de sobte m’he fet vell i a penes
em moc de casa, he decidit de vendre’m
els ulls de coloraines que tenia
per córrer món. No em demaneu que faci
cap més esforç per canviar-me els ulls.
Renuncio des d’ara a tota mena
de somieig. En aquest món de quatre
pams quadrats en què visc no em fan cap falta
els ulls d’abans, fins tancant els que em resten
veig tot allò que vull. Ara, per viure,
em fan falta els dits. És un món tàctil
aquest món en què visc, un món d’objectes
que palpiten, de parets que palpiten
i que recorro amb els dits ben oberts,
amb tot el cos al cap dels dits, per no
perdre’m, si puc, ni un sol instant de vida.

Els ulls, la mirada, esdevé tema cabdal i recurrent a partir d’ara: "Salveu-me els ulls", "Mira’m als ulls" diu el poeta, i en els poemaris dels anys noranta: "Ajusta els ulls a l’entrallat del temps / i així trauràs profit de la tendresa" o el poema titulat "Els ulls" d’Un hivern plàcid (1994) en què reprèn el conflicte de la comunicació: "clavar els ulls en aquell rostre que saps / que mai no s’ha negat a provar de comprendre’t."

En una conferència a la Universitat de Bristol, Gran Bretanya, l’any 1987 Miquel Martí i Pol retornava al tema "experiència i poesia" i podia, amb la perspectiva dels anys, fer seu un text de Rilke que cita extensament; en concret una carta de Rilke a un poeta cec en què l’instava en primer terme a assumir la malaltia que calia situar en el punt central i inamovible de mesurar totes les coses, totes les percepcions; però en un segon moment assenyala que és essencial que l’art provingui "d’un centre rigorosament anònim", "suportant el vostre sofriment com un sofriment anònim, fet i fet impossible d’identificar, li prepareu la llibertat de poder tal volta arribar a ser no tan sols sofriment, sinó senyal del destí i potser fins i tot favor." Reflexió i desig havia dit en el pròleg a Estimada Marta, "transubstancialització d’aquella matèria en forma lírica" diu ara. És a dir: coronació dels sentits en la paraula. Aquest és el sisè sentit que els completa tots i dóna raó a l’existència. Cal recordar un vers de Paraules al vent, el seu primer poemari publicat, on ja apuntava "Nosaltres ben mirat, no som més que paraules".

Paraules per ordenar, per emparar, per seduir, per denunciar, per interrogar..., perquè l’absència de paraules, el silenci, esdevé un company difícil i angoixant. Som als anys vuitanta i noranta, Martí i Pol se’ns mostra en tota la seva maduresa: Primer llibre de Bloomsbury (1982), Llibre d’absències (1984) fins a Suite de Parlavà (1990), El silenci, tankas (1992), La nit. Onze haikús (1994), Un hivers plàcid (1994), Llibre de les solituds (1997). Cada vegada la immobilitat física esdevé capacitat d’introspecció. Poeta de la subtilesa, de la contemplació, de la immobilitat, en sintonia clara amb l’actitud de quietesa dels savis orientals capaços de percebre el fi moviment d’un bri d’herba, i la ironia i la plenitud i la força. Hi ha referències i formes mètriques que apunten en aquesta direcció: la paraula del Buda, per exemple, que obre el Llibre d’absències o l’ús de tankas i haikús de procedència oriental, o el silenci, prenyat de vida. I ja acabo aquesta breu i per força incompleta evocació poètica, ho faré llegint un poema de Llibre de les solituds que parla bellament, paradoxalment, d’aquesta plenitud vital a què m'he referit:

PONENT
Aquell ocell llunyà que vola en cercles
fa més intensa l’alta quietud
que sempre m’acompanya i em compassa.
Fora d’aquest reducte, què seria?
i enyoro el que no he estat, contradictori,
com qui se sent atret per un abisme
i sap que mai no gosarà llançar-s’hi.
Renunciar també és una manera
de compartir quan se’ns escurça l’ombra
i quan l’ocell potser només és un
inútil referent de la memòria.
Acluco els ulls i em veig incorporat
al meu ponent d’absències. Lentament
la corrua va fent el seu camí
no sé cap on. Jo tanco el llarg seguici.

Lluïsa Julià, crítica literària.
Escrit llegit en l'acte "CCOO amb la candidatura de Martí i Pol per al Nobel".
Vic, 6 de setembre de 2000